¿Aún no tienes cuenta?
Creáte una cuenta“NADA ES LO QUE PARECE” Madame Butterfly.
Plaza Real, 15. Ocaña, Barcelona
Critica por Miquel Mallafrè, historiador de arte, noviembre 2022
En esta exposición, resulta que no hay dos formas iguales. Todo es azar, ilusión, novedad. No hay nada convencional, por eso todo es placer, profusión, fantasía, asombro (…). Y los colores, ¿quién podría describirlos? Blanco de leche, cerradura de pared de color de teja, color rosa con venas azuladas, colores de sangre de buey caliente, verdes rabiosos, chocolates y colores de tierra, ocres, una carnación rosa y fresca, sensación de soledad, luz moribunda que toca el color de carne satinada de un momento. Más allá hay un pasillo largo y desnudo que te lleva a otro espacio pictórico, y vuelves a los jaspeados, nácares que chispean, colores de pompa de jabón irisada, oxidados, más colores de tierra, transparentes, más azules y rosas… ¿De qué estilo es todo lo que estamos viendo? ¿De qué estilo es el que pinta Mar? ¿En qué estilo debería incluirse? Todo este conjunto de obra produce un efecto extraño: la sensación de encontrarnos ante una obra que no se parece a otra, que es diferente a otras. En general, todo tiene cierto punto de decrepitud controlada (…). Pero en realidad la decrepitud va bien, es ese punto de belleza que parece estar profundamente ligado a su prodigiosa capacidad de crear, sobre todo con el color que tienen toda la colección de cuadros. Esta decrepitud (¿veneciana, quizás?) es la garantía de que nos encontramos ante una obra diferente. Una nueva Madamebutterfly que surge por la evolución de su eclecticismo pictórico, más fresca, más brillante, perfectamente explicable. ¿Dónde se inspira? Todo.
En la naturaleza, en el uso de elementos de origen natural con ciertas preferencias por según qué formas de tipo orgánico que las entrelaza con el motivo central. La utilización de la línea curva y asimétrica, en el conjunto del cuadro. La tendencia a estilizar los motivos, siendo menos frecuentes su representación estrictamente realista. Emplear las imágenes femeninas en actitudes delicadas y gráciles, como un aprovechamiento generoso de todos los detalles. La tendencia a la sensualidad y a la complacencia de los sentidos, llegando a un cierto grado de erotismo buscado. La libertad al utilizar la pura fantasía como inspiración para diferentes imágenes. En definitiva su pintura nos muestra un mundo terrenal y un mundo celestial, pero con una separación espacial entre lo que hay arriba y la tierra que ella toca. Podría decir que son composiciones abiertas que invitan al espectador a entrar en el propio escenario de los hechos. Desde el punto de vista pictórico, los colores intensos e iluminados por la presencia de luces extrañas y fantasmales, son constituyentes esenciales en las obras. El predominio de los blancos, de los rosas, los ocres, los azules…, cuya frialdad se acentúan mediante una iluminación más propia de la noche que del día, es también un rasgo diferencial de la obra en su conjunto. En la vida, los temas no son muchos y, además, a todos nos preocupan prácticamente los mismos. El amor, el sexo, las pasiones, la familia, la tierra, el arte, la política, la ambición, el deseo, las angustias, la muerte, los límites siempre difundidos de la realidad. Diría que entre el mundo real y uno ficticio no hay tanta diferencia como se piensa. En la vida no existe el destino, el azar (podríamos hablar de ello), al igual que en el cine no hay planos no significativos.
Todo es un artificio al servicio del conjunto, en la vida el azar es el nombre que damos a la ignorancia de las causas. Y el destino pretende ser justo lo contrario. La obra expuesta por Madamebutterfly, es algo y lo contrario, una especie de híbrido que no se acomoda demasiado fácilmente a nada. No le gusta perder la visión global de las cosas. La línea de flotación de la gente sensible y vital siempre está muy tocada, por tanto uno/a debe saber protegerse entre algodones. La libertad, la buena comunicación, la creatividad sólo existen en la tierra de los sueños y éstos si queremos los podemos hacer reales, la libertad no es poder actuar arbitrariamente, es la capacidad de hacerlo sensatamente, esa máxima que Mar ha empezado a dominarla desde su incuestionable sensibilidad. Cuando nos da trozos y fragmentos de su persona (que regala de forma impulsiva), es ahí donde está el grosor y el poso de toda su existencia y su obra. Entonces su mirada retrocede y sus sentidos se agudizan para volverse más precisos.
Un abrazo sentido. Miquel Mallafré, 3 de noviembre de 2022
“NADA ES LO QUE PARECE” Madame Butterfly
Plaça Reial, 15 Ocaña, Barcelona
Critica per Miquel Mallafrè, historiador de l’art , novembre 2022
En aquesta exposició, resulta ser que no hi ha pas dues formes iguals. Tot és atzar, il·lusió, novetat. No hi ha res convencional, per això tot és plaer, profusió, fantasia, sorpresa (…). I els colors, qui podria descriure’ls? Blanc de llet, pany de paret de color de teula, color rosa amb venes blavenques, colors de sang de bou calenta, verds rabiosos, xocolates i colors de terra, ocres, una carnació rosa i fresca, sensació de soledat, llum moribunda que toca el color de carn setinada d’un moment. Més enllà hi ha un passadís llarg i nu que et dur a un altre espai pictòric, i tornes als jaspiats, nacres que espurnegen, colors de bombolla de sabó irisada, rovellats, més colors de terra, transparents, més blaus i roses…
De quin estil és tot el que estem veient? De quin estil és el que pinta la Mar? En quin estil s’hauria d’encabir? Tot aquest conjunt d’obra, produeix un efecte estrany: la sensació de trobar-nos davant d’una obra que no s’assembla a cap altra, que és diferent a d’altres. En general, tot té un cert punt de decrepitud controlada (…). Però en realitat la decrepitud va bé, és aquell punt de bellesa que sembla estar profundament lligat a la seva prodigiosa capacitat de crear, sobretot amb el color que tenen tota la col·lecció de quadres. Aquesta decrepitud (veneciana, potser?) és la garantia que ens trobem davant una obra diferent. Una nova Madamebutterfly que sorgeix per l’evolució del seu eclecticisme pictòric, més fresca, més lluent, perfectament explicable. On s’inspira? En tot. En la natura, en l’ús d’elements d’origen natural amb certes preferències per segons quines formes de tipus orgànic que les entrellaça amb el motiu central. L’utilització de la línia corba i asimètrica, en el conjunt del quadre. La tendència a estilitzar els motius, sent menys freqüents la seva representació estrictament realista. Emprar les imatges femenines en actituds delicades i gràcils, com un aprofitament generós de tots els detalls. La tendència a la sensualitat i a la complaença dels sentits, arribant a un cert grau d’erotisme volgut. La llibertat en fer servir la pura fantasia com a inspiració per a diferents imatges. En definitiva la seva pintura ens mostra un món terrenal i un món celestial, però amb una separació espacial entre el que hi ha allà dalt i la terra que ella toca. Podria dir que són composicions obertes, que conviden a l’espectador a entrar en el propi escenari dels fets. De del punt de vista pictòric, els colors intensos i il·luminats per la presència de llums estranyes i fantasmals, són constituents essencials en les obres. El predomini dels blancs, dels roses, els ocres, els blaus…, la fredor dels quals s’accentuen mitjançant una il·luminació més pròpia de la nit que del dia, és també un tret diferencial de l’obra en el seu conjunt.
A la vida, els temes no són molts i, a més, a tots ens preocupen pràcticament els mateixos. L’amor, el sexe, les passions, la família, la terra, l’art, la política, l’ambició, el desig, les angoixes, la mort, els límits sempre difosos de la realitat. Diria que entre el món real i un de fictici no hi ha tanta diferència com es pensa. A la vida no existeix el destí, l’atzar (podríem parlar-ne), a l’igual que en el cinema no hi ha plànols no significatius. Tot és un artifici que està al servei del conjunt, en la vida l’atzar és el nom que donem a la ignorància de les causes. I el destí pretén ser justament el contrari.
L’obra exposada per Madamebutterfly, és una cosa i la contraria, una mena d’híbrid que no s’acomoda massa fàcilment a res. No li agrada perdre la visió global de les coses. La línia de flotació de la gent sensible i vital sempre està molt tocada, per tant un/a ha de saber protegir-se entre cotonets. La llibertat, la bona comunicació, la creativitat tant sols existeixen en la terra dels somnis i aquests si volem els podem fer reals, la llibertat no és poder actuar arbitràriament, és la capacitat de fer-ho sensatament, aquesta màxima que la Mar ha començat a dominar-la des de la seva inqüestionable sensibilitat. Quan ens dona trossos i fragments de la seva persona (que regala de forma impulsiva), és aquí on està el gruix i el pòsit de tota la seva existència i la seva obra. Aleshores la seva mirada recula i els seus sentits s’aguditzen per tornar-se més precisos.
Una abraçada sentida.
miquel mallafré, 3 de novembre de 2022
